el turisme d'identitat..., un repte de present i futur

Recentment, he tingut la oportunitat de poder explicar a un públic format per regidors de turisme i de promoció econòmica, què és el turisme "d'identitat", amb la idea de iniciar processos de creació de productes amb base identitària. El cert és que hi havia gent a favor i altres que es mostraven més escèptics, ja que no veien que aquest producte pogués resultar prou atractiu per fer incrementar el nombre de visitants-turistes al municipi.

Per tant, bona part de la meva intervenció va anar destinada a explicar perquè creia -crec- que aquest turisme té bona sortida.

En aquest escrit, reproduiré els principals arguments, com a mètode de reflexió per si alguna persona hi pot veure algun element més o hi pot trobar alguna idea que li serveixi.

1. El turisme amb base identitària, neix de la mateixa història del territori o del municipi.

2. És un producte amb forta càrrega emocional, que permet la implicació del col·lectiu.

3. És un producte singular, donat que parteix d'un recurs que només es dóna en aquell lloc.

4. Permet generar productes de qualitat, que comporta un perfil de visitant-turista interessant en aquest tipus de producte.

5. És un producte que pot derivar en diverses activitats i accions: culturals, esportives, d'oci, etc...,

6. Permet un turisme sostenible sobre el territori (tot i que hi ha productes amb base identitària que són tant multitudinaris que posen en dubte aquest principi. Exemple: la Patum de Berga).

7. Implicació del mateix visitant envers el producte, que pot generar fidelització.

8. Imatge de destinació "singular" i diferènciada d'altres, tot i que pugui compartir determinats elements (com per exemple, una platja ), amb altres destinacions.

9. Comercialització d'un producte únic.

10. Generar valor afegit a la destinació turística.

Deu arguments, criteris o aportacions per la generació de productes de turisme amb base identitària. Tots ells es poden matitzar, criticar o generar simpàties i, fins i tot, adhesions. El que resulta important, és pensar que es pot generar nous productes a partir del nostre llegat històric, a partir de les nostres costums, a partir del nostre patrimoni o a partir de llegats de personatges singulars, d'alt valor històric. No cal inventar. El que es necessita és conèixer qui som, quina és la nostra història, com és el nostre territori..., i a partir d'aquí treballar-ho per convertir un recurs turístic en un producte turístic. I posteriorment, trobar la comercialització adequada per donar-lo a conèixer i fer-lo atractiu als ulls dels potencials visitants.

A més a més, aquest tipus de turisme pot esdevenir principal -només hi ha aquest tipus de turisme-, o complementari a altres tipologies que es poden considerar principals.

A la pregunta que algú es pot fer, de si és vàlid per una destinació madura (com és el cas de Calella, Lloret o Salou), la meva resposta és afirmativa. Evidentment. El turisme d'identitat pot complementar una destinació de "sol i platja", igual com una destinació de turisme de muntanya. El que compte és saber trobar el fet identitari -que serà el recurs- i convertir-lo en producte.

Certament, aquest procès demana recursos econòmics al principi, però amb una visió de futur i considerant aquestes despeses com a "inversió", aquesta es pot recuperar en els anys següents.

En fi, una proposta que defenso amb intensitat i amb passió, si cal, ja que penso que hem d'innovar en el sector turístic. I fer-ho a partir d'elements que aporten identitat i singularitat, tenen un potencial molt interessant.

Ara cal que els actors turístics ho vegin d'aquesta manera!

una ferida oberta..., què es pot tancar?

Avui he pogut constatar com hi ha temes que són sensibles..., fins el punt d'esdevenir temes d'estat. La notícia és el fet que el jutge Garzón, ha demanat llistats a l'església i a altres entitats, de desapareguts durant i desprès de la guerra civil. Es tracta de la judialització del tema de la memòria històrica. Estem a l'inici i ja veurem com es desenvolupa tot plegat i quines conseqüències té. En bona part, dependrà dels mitjans de comunicació, com no i, d'una altra, de les pressions que faran aquells que no hi estan d'acord en que es remogui aquest tema, especialment els ultradretans i els post-franquistes, que n'hi ha (molts, masses).

Sigui com sigui, però, és un pas més cap a llum d'un dels temes no resolts de la història espanyola. Al final de la guerra civil, i durant tots els anys que va durar la dictadura de Franco -especialment els anys 40-, moltes persones del "bando" republicà varen ser depurats, és a dir, assassinats, deportats, empresonats, humiliats..., i altres adjectius que no m'atreveixo a dir. Va ser un autèntic genocidi humà!!

El tema doncs, pren una volada que pot aportar més llum a un tema no tancat. La meva reflexió va en la direcció de pensar que si tot plegat no serveix per dir, de manera clara i transparent, qui en varen ser els culpables i de demanar responsabilitats civils i penals..., mai es podrà tancar del tot. Jo personalment, no puc acceptar la "teoria del perdó" o el de "passar pàgina"..., perque per als morts no hi ha perdó i el llibre continua, amb aquest capítol, obert. Es mereixen justícia!

No pot ser de rebut -mai-, deixar impunes als assassins. No ho pot ser per record de les víctimes, per totes les persones que varen patir la derrota, per totes les famílies destrosades per una revenja cruel i inhumana, per un genocidi encobert sota ideals de llibertat. De quina llibertat parlaven els "vencedors"? de la dels guanyadors assadegats d'odi i amb la voluntat de humiliar i fer desaparèixer els vençuts? No, allò no es pot acceptar sota la tutela de la llibertat. La "España grande y libre" es va construir sobre milers de cadàvers de persones que no varen poder defensar-se ni res de semblant. Una "España" que es va construir sobre les llibertats anorreades de famílies..., el pecat de las quals va ser defensar la legalitat democràtica que era i representava el govern republicà.

I a Catalunya, aquesta sed de venjança encara va ser més cruel..., pel fet de ser catalans!

Si aquest nou pas serveix per aportar llum i justícia, benvigut sigui..., però sempre i quant serveixi per senyalar els culpables -els de llavors i els que encara avui justifiquen aquelles atroçitats-, i per tal de tancar un episodi de la història que tant de bo mai s'haguès produit.

Els morts i les víctimes de l'horror franquista es mereixen recuperar la dignitat que mai haurien d'haver perdut.

Sempre he pensat -i defensat- que qui perd els orígens per la llibertat, però sobretot que qui nega la història o la canvia, nega el futur. I jo vull un futur per als meus fills i per a totes les persones que varen patir un passat d'horror.

La memòria històrica no és una forma de revenja, sinó acte de justícia..., a qui tenen dret totes les generacions d'espanyols, de gallecs, de bascos, de catalans..., els del passat, els del present i els del futur.

Tant de bo, algun dia poguem tancar el capítol d'aquesta part de la nostra història!

El cel pot esperar...!!

Ara sembla que tots els avions han de caure..., sobretot arran del lamentable accident de Barajas de fa uns dies. Que si un avió ha hagut de fer un aterratge perque ha descobert que el tren d'aterratge fallava, que si un altre ha hagut de recular perque han trobat una petita fallada en un cargol..., i així altres incidències. Ara sembla que l'avió és el transport més perillós que tenim, més que els cotxes, les motos, els barcos, etc...

I no és així. He estat investigant una mica, i resulta que cada dia -a tot el món-, hi ha entre 1.000 i 1.500 avions volant. Si això ho multipliquem per 250 persones de promig -segons la font investigada-, cada dia volen un mínim de 250.000 persones. I això cada dia!! Per tant, amb aquestes xifres, sembla que el número d'accidents i de morts és més aviat baix. Es clar que pels familiars que han perdut una persona o més de la seva família, aquestes estadístiques no els semblaran gens agradables. A qui li toca..., tot li sembla negatiu.

Una altra cosa, és saber si es podia haver evitat. La investigació que s'està fent, donarà una versió i ja es veurà què passa. En tot cas, quan hi ha un accident -que ningú vol que passi i entre aquests els pilots-, sempre es deu a diverses circumstàncies que, al final, sumades, donen lloc a l'accident. Si es poden evitar, s'han de possar en marxa tots els mecanismes per tal d'evitar-los. No pot ser d'una altra manera.

Amb tot, aquests dies he pogut veure unes xifres a diferents panells a les nostres carreteres: el nombre de morts i de ferits greus per accidents d'automòbil. Hi ha prop de 300 morts i prop de 900 persones ferides. Unes xifres que espanten. I cada any es repeteixen. Tot i que diuen que el nombre ha baixat, però cada any més de 400 persones perden la vida en accidents de cotxe/moto/bicicleta. Això si que són morts que couen i fant mal!!! què fan les autoritats per evitar-les? quines polítiques de prevenció d'accidents es fan a les escoles i a les autoescoles? com es controlen els punts negres viaris? n'hi ha prou en limitar la velocitat en determinats llocs? és suficient el mètode del radar amagat? el sistema del carnet per punts, funciona?

Són preguntes per les que no tinc resposta, però per a les famílies de les persones que han perdut la vida, són respostes fonalmentals.

Ja veieu, comparat amb la carretera, els avions són segurs, malgrat els accidents que passen..., el que succeeix és que un accident d'avió és més espectacular i perden la vida un nombre de persones superior. Amb tot, els responsables de l'administració i els responsables de les companyies aèries tenen la obligació de garantir la màxima seguretat i que no "caigui" un avió perque un cargol estava mal collat, o perque un sensor no va avisar d'una anomalia que era fàcil de resoldre a terra..., com a ciutadans tenim dret a exigir la màxima seguretat..., tant al cel com a la terra.

Ja se sap que, al final, a tots ens agradaria que fos veritat allò de que..., el cel pot esperar !!!!

Promoció turística..., o el fracàs anunciat.

Aquest estiu, diuen els entesos, el turisme català s'ha incrementat lleugerament en relació al 2007, tot i el descens de la presència de turistes espanyols que s'ha compensat pels turistes d'altres països. Segurament deu ser veritat, però la constatació a Calella, per part de comerciants, hotelers, restauradors i altres serveis, no indica això. Més aviat caldria parlar d'estancament.

La meva reflexió arranca en la necessitat de trobar respostes a l'actual situació: què podem fer per tal que vinguin més turístes a Calella? Evidentment la resposta és incrementar la promoció de la ciutat i els seus atractius, crear nous productes, millorar les infraestructures d'allotjament i les de la ciutat -més seguretat, més neteja..., entre altres-, tot oferint una imatge sempre renovada de la destinació. Però, es clar, això val diners. I molts diners. I qui els ha de posar aquests diners? doncs els mateixos que es beneficien de l'activitat turística: el sector turístic, això és, els hotelers, els restauradors, els comerciants..., i tots aquells que en treuen benefici econòmic. També l'ajuntament, com a administració que ha de vetllar per tal que l'economia local funcioni. Però això no es pot fer a costa de perjudicar altres serveis que ha de prestar el consistori. No pot ser que els recursos destinats a cultura es rebaixin, o els destinats a esports, serveis socials, educació o del propi funcionament intern de l'ajuntament.

Qui ha de jugar fort, molt més fort, és el sector turístic. Això ha de ser així, perque són ells els beneficiats directament. Han d'entendre que aquests diners són una "inversió de futur" i que, per tant, a mig termini els recuperaran i en guanyaran molts més.

Una destinació turística que no inverteix en promoció, en creació de nous recursos i oferir una imatge potent..., està comdemnada al fracàs. Tardarà més o menys, però acabarà fracassan.

Per assolir això, cal empresaris amb ambició, amb compromís empresarial i amb voluntat de portar la inciativa en aquest tema..., però sense demanar que sigui l'ajuntament qui ho pagui tot. Això no ho entendria el ciutadà que reclama millors serveis socials, més suport a l'educació infantil -llar d'infants-, més suport a la cultura local, als esports -amb millores a les instal·lacions esportives-, etc...

Personalment, crec que Calella, com a destinació turística, haurà de fer un esforç econòmic important en els propers tres o quatre anys si no vol perdre quota de mercat. I això costarà diners. M'atreveixo a dir que amb menys de 200.000 € anuals, poca cosa es podrà fer. Per tant, tothom que tingui alguna responsabilitat cal que s'hi posi a treballar des d'ara mateix.

Hi ha en joc el futur immediat del turisme calellenc..., però també el benestar de moltes famílies. I amb això cal ser prudents i, alhora, ambiciosos.

A veure què passa en els pressupostos del 2009 i en les aportacions privades d'aquest mateix any!

He tornat !

Desprès d'una etapa de silenci, degut a problemes amb l'anterior bloc..., he tornat. Ho faig perque hi ha hagut persones que m'ho han demanat i altres perque em diuen que val la pena que publiqui el què penso, com a persona que ha estat durant 12 anys a l'ajuntament i 8 d'ells com a alcalde.

Finalment, m'he decidit i tornaré a escriure. Ho faré com sempre, dient el què penso i procurant respectar tothom..., però sense amagar el que és el meu pensament sobre els diversos temes.

També torno a escriure com a eina de diàleg entre persones i perque la difusió de les idees comporta la llibertat d'expressió de les persones.

En fi, esperò que amb aquesta nova etapa, puguem compartir moltes coses!

Salutacions a tots i totes.