miércoles, 22 de octubre de 2008

pressuposts municipals

Estem en ple moment d'elaboració i aprovació dels pressupostos municipals dels municipis catalans. He procurat parlar amb regidors i alcaldes de diferents pobles, viles i ciutats. Tots coincideixen: els pressupostos del 2009 seran més austers, amb retallades, amb menys inversió..., ja que no hi haurà els mateixos ingressos que els darrers anys (ningú ho diu, però tothom ho sap: la construcció generava ingressos molt substanciosos i ara aquests han desaparegut). Això traduit a un llenguatge planer, significa:
1. Que aquests darrers anys hem tingut una bonança econòmica municipal que ha permès fer més accions de les previstes, però ara aquests recursos queden limitats als ingressos previstos i cal ajustar la despesa a aquests.
2. En cap cas, aquest ajustament, hauria de significar disminució de la despesa social (serveis socials, educació, seguretat, cultura, esports, cooperació...). Si cal fer ajustaments, caldrà fer-ho en altres partides (sobretot en aquelles que no són competència directa dels ajuntaments).
3. El fet de dependre d'uns ingressos "volàtils", indica, una vegada més, que el finançament municipal s'ha de resoldre. No pot ser que l'administració més propera als ciutadans sigui la que tingui menys recursos. L'estat s'ha "d'aprimar" en benefici dels municipis.
4. Caldrà repensar polítiques d'imatge dels municipis (despeses en comunicació, en imatge corporativa, en festes i celebracions, etc...), de tal manera que es prioritzin els serveis a les persones i la gestió dels temes municipals (seguretat, neteja, recollida d'escombraries, subministrament d'aigua, etc...).
5. Serà del tot imprescindible prioritzar les inversions: jo proposo que es realitzin les inversions necessàries i es deixin de banda les de "lluiment" que no són imprescindibles o poden esperar temps millors.
A totes aquestes reflexions, cal afegir-hi que el finançament català -que podria ajudar a suportar millor aquesta situació als municipis catalans-, no acaba d'arribar i que les perspectives que s'apunten no són optimistes. Davant d'això, cal anar pensant en què farem quant, desprès de tants mesos de negociació, el resultat del finançament no sigui l'esperat (perque no ho serà). Callarem? deixarem passar el tema i fins a la propera? farem quatre escarafalls i desprès aqui no ha passat res? serem una vegada més masells i aguantarem el menyspreu espanyol?
Tinc la impressió que estem a l'inici d'un tunel llarg, fosc i sense cap sortida a la vista.
Hem de passar d'una societat perplexa..., a una comunitat orgullosa, i sortir al carrer i lluitar per recuperar la nostra dignitat nacional. Prou humiliacions! si ens creiem que som una nació i volem ser-ho, hem de lluitar pels nostres drets. Ningú ho farà per nosaltres.

martes, 21 de octubre de 2008

He estat uns dies "desconectat" del blog, seguint els aconeteixements provocats per la crisi econòmico finançera. I la veritat és que, a hores d'ara, només puc dir que estic sorprès.
De què?
1. D'observar com hi ha hagut qui ha especulat amb els diners de forma intensiva (executius d'entitats financeres, sobretot) i que s'han enriquit de manera clamorosa. Sorprès perque ningú els ha dit res, ni els ha acusat de res. Han perdut la feina..., amb imdemnitzacions multimilionàries !!!!
2. Com teníem una econòmia basada en un sector econòmic volatil: la construcció. Ha aguantat fins que les entitats financeres han tallat els crèdits a les famílies per poder seguir gastant. Sorprès perque aquesta bombolla estava "cantada" i cap govern ha fet res per prevenir les seves consequències.
3. De comprovar com el president americà ha estat el pitjor president dels EEUU, per la seva nefasta política econòmica. L'ultraliberalisme -en què el mercat es regula ell sol-, ha estat una de les causes del desgavell econòmic i financer del seu país. Deixar en mans privades la definició de les polítiques econòmiques provoca el que he presentat en el punt nº 1. Ara aquest president plega, marxa..., i deixa l'economia del seu país en un caos difícil de resoldre. Algú li passarà comptes?
4. D'observar de quina manera, la crisi (si, crisi), castiga als més febles, és a dir, a milions de famílies treballadores, el pecat de les quals ha estat confiar en un sistema bancari que els "regalava" duros a quatre peles, per poder afrontar despeses que estaven per sobre de les seves possiblitats reals..., sense poder tenir la certesa d'afrontar-les en situació de crisi. Ara es veuen les consequències.
5. De comprovar com ningú -menys encara els "experts"-, saben què passarà i com acabarà aquesta crisi d'abast mundial. Hi ha massa coses sense lligar. De moment saben que la crisi encara no ha arribat al seu punt més crític..., tot i els esforços dels governs per garantir la solidesa de les entitats financeres. Però fins quant podran donar suport els governs? qui es farà càrrec de les polítiques i accions que els governs deixaran de fer als seus administrats? qui, finalment, acabarà pagant tota aquesta disbauxa econòmica? Jo em nego a pensar que serem els ciutadans normals i corrents -els que vivim d'una nòmina-, els qui ho farem.
Bé, són algunes reflexions sobre un problema global, amb repercussions molt locals -només hem de pensar en les retallades dels pressupostos municipals pel 2009-, que acabaran per repercutir en la societat del benestar. A hores d'ara i pels propers anys, aquesta societat serà una mica menys "benestant" i tots plegats patirem sequeles de la nefasta gestió (o intel·ligent, per a alguns), d'uns "llops" de les finances, que han guanyat el que no és pot dir, i ara, quan la crisi els apunta, pleguen i marxen carregats de milions..., cap a una vida de luxe i benestar, mentre que milions de treballadors perden la seva feina. Intolerable i vergonyós!!!
Apa, tots a treballar per tal que la crisi no ens acabi per empobrir a tots de veritat. Jo seguiré estudiant i analitzan un tema apassionant..., però que fa por, perque ningú queda al marge de les consequències de la crisi... De moment, jo ja he hagut de retallar algunes despeses, perque val més ser prudent i mirar de no gastar o d'estalviar per quant la cosa es posi pitjor.
Per cert, els tertulians de les televisions són per escoltar-los. Alguns no tenen ni idea, però com que els paguen per dir coses..., doncs diuen els que els sembla i es queden tant tranquils. He sentit bajanades de l'alçada d'un campanar !!!! i el pitjor és que generen incertesa, neguit i fins i tot por. Aquesta gent no ajuden i encara donen la impressió que tots els banques són uns facinerosos. Home, potser menys parlar i més analitzar..., sobretot pels qui de veritat poden donar arguments raonables i objectivables..., que també hi ha persones d'aquestes!!
Fins a la propera.