sábado, 21 de febrero de 2009

Vet aqui que el Partit Popular pateix un "setge" del PSOE..., segons diuen ells. Tot és una conspiració contra els seus interessos i per desgastar la imatge de cara a les properes eleccions a Euskadi i Galicia..., però ni una paraula de les irregularitats -o pressumptes il·legalitats-, comesses per persones adscrites al PP o càrrecs electes del mateix partit. Ni una paraula, ni una autocrítica, ni una reflexió del què està passant en un partit en que no paren de descobrir-se actes de prevaricació, malversació de diners públics i altres coses semblants.
Ataquen als altres per defensar-se. Mostren una actitud prepoten i fins i tot "xulesca" a l'hora de parlar i de demanar dimissions de càrrecs de justícia..., i ja no recorden res de les seves brillants accions en temes com el Prestige, l'AVE, l'accident de l'avió amb militars, el cas del lli..., i altres perles de mala gestió i prepotència. Per no parlar de la "gran mentida" en l'acte terrorista patit per centenars de ciutadans..., on es va demostrar que no tenien escrúpols per carregar el mort a ETA, quan sabien que no havia estat aquesta banda armada.
És increible !!! No trobo paraules per expressar el que està passant en aquest partit.
Però, compte!! aquesta és l'actitud dels que tenen "tics" autoritaris, feixistes i que, si poguessin, acabarien amb els qui els acusen, d'una manera contundent. El PP és la viva imatge del partit "únic", amb un poder únic que no accepta crítiques i que preten imposar per la via democràtica, conceptes autoritaris. No admeten la diversitat de pensament i, encara menys, la diversitat ideològica. S'aprofiten de l'estat de dret per arribar a imposar un estat "autoritari" disfressat de democràcia. Així varen començar algunes de les dictadures més cruents a Europa i a Amèrica Llatina.
Tot plegat em preocupa. Com em preocupa una persona que al ser expulsada d'una sala del jutjat durant un judici, va crida el feixista crit de "Viva España", tot expressant el record d'un temps passat que, segurament per a ell, ja li anava bé.
Compte doncs amb determinades actituds reaccionàries que, darrerament, tornen a aparèixer de manera puntual, però continuada.
Per no parlar de la creixen xenofòbia contra la immigració. En els propers mesos hem de veure actituds i accions en contra dels immigrants. Segurament la crisi fomentarà actituds contra les persones que venen al nostre país a guanyar-se la vida i a fugir de la misèria dels seus països. Tot plegat apunta cap a actituds racistes. Ì això és molt perillós de cara a la convivència.
I mentre, el PP atacant al PSOE amb la "teoria de la conspiració", que sembla els agrada practicar.
Tot plegat em fa pensar que estem vivint moments difícils i complexes. Esperem que la primavera econòmica torni aviat i tots plegat poguem gaudir d'un temps millor. En tots els sentits, es clar.

domingo, 18 de enero de 2009

reflexions de principis d'any

Sempre he pensat que per ocupar un càrrec de responsabilitat calia un perfil de persona emocionalment equilibrada, amb capacitat per entendre els fets i d'una certa capacitat de reflexió i prudència a l'hora de prendre decisions. Doncs bé, sembla que tots aquests requisits han estat obviats en el president Bush. Aquest home, que ara per fi acaba el seu mandat i s'en torna als seus negocis, ha demostrat una alta capacitat de iresponsabilitat, ineficàcia, poca prudència, i una manera de pensar emocionalment alterada.
El president sortint dels EEUU ha demostrat que el poder en mans d'una persona com ell, pot ser una eina perillosa per a la humanitat sencera.
Ens ha portat a dues guerres amb milers de morts -molts d'ells nens i dones-, ens ha portat fins a una crisi econòmica sense precedents i ens ha conduit cap un món menys segur.
Encara no puc entendre com ell fa un discurs de final de mandat on es mostra orgullós pel que ha fet i diu que deixa un món més segur. Quina barra!
No he estat mai anti americà. De fet només he fet un viatge a EEUU i vaig disfrutar amb una cultura diferent a la nostra, però que té moltes coses que cal admirar. Una altra cosa són els seus dirigents.
Ara sembla que comença una altra època, amb el nou president Obama. De veritat desitjo que l'expectativa que ha generat no acabi amb un desencís majúscul. Crec que un fracàs d'aquest nou president no aportaria més que frustració per un sistema, el democràtic, ja prou tocat amb tot el què ha passat aquests darrers anys (corrupció, crisi econòmica, contaminació, fraus, etc...).
Estem en un món canviant. Els canvis passen a una velocitat que fa difícil que els poguem entendre..., i quan ho fem, ja tornen a canviar!
El futur no està en resoldre els conflictes a cop de coets, matant persones i pensant-se que la força bruta ho pot tot. Cada persona morta per culpa d'una bala o d'un coet, genera una persona amb desig de venjança, una persona que vol cobrar-se la seva justícia com sigui. Aquest no és el camí.
Comencem un any amb espectatives prou complexes. Tenim una crisi que encara no ha tocat fons i prou feines tindrem moltes persones per poder tirar endavant, com perque, a sobre, hi hagi dirigents polítics que només es pensin que amb guerres podrem anar millor (de fet no els falta raó, les empreses d'armament, deuen estar molt contentes amb presidents com en Bush!!).
Bé, iniciem un nou any, i amb ell, una nova il·lusió per fer realitat un petit somni -no voldria ser gaire agosarat-, que no és altra cosa que poder viure amb dignitat, treballant i amb salut suficient per poder continuar gaudint dels petits plaers de la vida, com la família, els fills, els amics..., i ara sembla que el Barça!!!
Apa, hem de seu positius i tot i que "probablement no sabem si Déu existeix o no", el que és segur és que la raó humana, si vol, pot ser més intel·ligent que els que només volen fer-nos la vida més difícil.
Que tingueu pau i salut.

sábado, 22 de noviembre de 2008

avançar vers un món just

A vegades hi ha notícies que et deixen glaçat, tot i que tendeixo a la relativització d'aqests temes. Em refereixo al fet que els terroristes islàmics puguin tornar a atemptar. Això no pot ser!!!! Amb quina ligitimitat moral o religiosa es pensen que poden justificar el matar a persones innocents? Al Quaeda, i en tot cas els seus dirigents, utilitzen la religió com a justificant del terror. El fonamentalisme s'alimenta de la ignorància..., i els ignorants troben en els seus preceptes la seguretat que no els donen els seus maldestres governants. Però tots vivim sota l'espasa de Damocles de nous atemptas.
No cal dir que, des de la racionalitat, aquest grup terrorista ha sabut trobar una estratègia que li ha donat -li dóna de fet-, uns resultats immillorables: milions d'adictes disposats a lliurar la seva vida a canvi d'una "vida millor en el paradís", justament allò que mai tindran en aquesta vida.
Però el terror no pot donar resposta a les veritables desigualtats econòmiques i socials que pateixen milions de persones.
Les grans desigualtats només es poden vèncer amb justicia social, amb redistribució equitativa de la riques i amb justicia política. Erradicar tantes i tantes desigualtats, avui per avui, només seria possible amb un compromís a escala mundial per acabar amb la pobresa i la fam.
No es tracta de posar de manifest, una vegada més, un ideal, sinó de reflexionar sobre com som els propis païssos desarrollats els que creem els nostres propis "monstres": Bin Laden és el resultat de la nostra hipocresia i cinisme: s'ha educat a Europa i els Estats Units. Ha fet negocis amb persones importants, com la família Bush, i ha après les estratègies de la CIA per crear terror. És a dir, hem creat el monstre i, un cop n'ha après, se'ns ha escapat !!!
Avui per avui, només podem pensar en seguir lluitant per la superació dels desequilibris mundials a partir de persones amb voluntat ferma i organismes no oficials. Un trist bagatge per aconseguir reixir.
Però no podem defallir. El terror nomès es pot vèncer amb cultura, dignitat i amb redistribució de la riquesa entre tots.
Paraules boniques, però al darrera hi ha una tasca que és cosa de tots.

miércoles, 22 de octubre de 2008

pressuposts municipals

Estem en ple moment d'elaboració i aprovació dels pressupostos municipals dels municipis catalans. He procurat parlar amb regidors i alcaldes de diferents pobles, viles i ciutats. Tots coincideixen: els pressupostos del 2009 seran més austers, amb retallades, amb menys inversió..., ja que no hi haurà els mateixos ingressos que els darrers anys (ningú ho diu, però tothom ho sap: la construcció generava ingressos molt substanciosos i ara aquests han desaparegut). Això traduit a un llenguatge planer, significa:
1. Que aquests darrers anys hem tingut una bonança econòmica municipal que ha permès fer més accions de les previstes, però ara aquests recursos queden limitats als ingressos previstos i cal ajustar la despesa a aquests.
2. En cap cas, aquest ajustament, hauria de significar disminució de la despesa social (serveis socials, educació, seguretat, cultura, esports, cooperació...). Si cal fer ajustaments, caldrà fer-ho en altres partides (sobretot en aquelles que no són competència directa dels ajuntaments).
3. El fet de dependre d'uns ingressos "volàtils", indica, una vegada més, que el finançament municipal s'ha de resoldre. No pot ser que l'administració més propera als ciutadans sigui la que tingui menys recursos. L'estat s'ha "d'aprimar" en benefici dels municipis.
4. Caldrà repensar polítiques d'imatge dels municipis (despeses en comunicació, en imatge corporativa, en festes i celebracions, etc...), de tal manera que es prioritzin els serveis a les persones i la gestió dels temes municipals (seguretat, neteja, recollida d'escombraries, subministrament d'aigua, etc...).
5. Serà del tot imprescindible prioritzar les inversions: jo proposo que es realitzin les inversions necessàries i es deixin de banda les de "lluiment" que no són imprescindibles o poden esperar temps millors.
A totes aquestes reflexions, cal afegir-hi que el finançament català -que podria ajudar a suportar millor aquesta situació als municipis catalans-, no acaba d'arribar i que les perspectives que s'apunten no són optimistes. Davant d'això, cal anar pensant en què farem quant, desprès de tants mesos de negociació, el resultat del finançament no sigui l'esperat (perque no ho serà). Callarem? deixarem passar el tema i fins a la propera? farem quatre escarafalls i desprès aqui no ha passat res? serem una vegada més masells i aguantarem el menyspreu espanyol?
Tinc la impressió que estem a l'inici d'un tunel llarg, fosc i sense cap sortida a la vista.
Hem de passar d'una societat perplexa..., a una comunitat orgullosa, i sortir al carrer i lluitar per recuperar la nostra dignitat nacional. Prou humiliacions! si ens creiem que som una nació i volem ser-ho, hem de lluitar pels nostres drets. Ningú ho farà per nosaltres.

martes, 21 de octubre de 2008

He estat uns dies "desconectat" del blog, seguint els aconeteixements provocats per la crisi econòmico finançera. I la veritat és que, a hores d'ara, només puc dir que estic sorprès.
De què?
1. D'observar com hi ha hagut qui ha especulat amb els diners de forma intensiva (executius d'entitats financeres, sobretot) i que s'han enriquit de manera clamorosa. Sorprès perque ningú els ha dit res, ni els ha acusat de res. Han perdut la feina..., amb imdemnitzacions multimilionàries !!!!
2. Com teníem una econòmia basada en un sector econòmic volatil: la construcció. Ha aguantat fins que les entitats financeres han tallat els crèdits a les famílies per poder seguir gastant. Sorprès perque aquesta bombolla estava "cantada" i cap govern ha fet res per prevenir les seves consequències.
3. De comprovar com el president americà ha estat el pitjor president dels EEUU, per la seva nefasta política econòmica. L'ultraliberalisme -en què el mercat es regula ell sol-, ha estat una de les causes del desgavell econòmic i financer del seu país. Deixar en mans privades la definició de les polítiques econòmiques provoca el que he presentat en el punt nº 1. Ara aquest president plega, marxa..., i deixa l'economia del seu país en un caos difícil de resoldre. Algú li passarà comptes?
4. D'observar de quina manera, la crisi (si, crisi), castiga als més febles, és a dir, a milions de famílies treballadores, el pecat de les quals ha estat confiar en un sistema bancari que els "regalava" duros a quatre peles, per poder afrontar despeses que estaven per sobre de les seves possiblitats reals..., sense poder tenir la certesa d'afrontar-les en situació de crisi. Ara es veuen les consequències.
5. De comprovar com ningú -menys encara els "experts"-, saben què passarà i com acabarà aquesta crisi d'abast mundial. Hi ha massa coses sense lligar. De moment saben que la crisi encara no ha arribat al seu punt més crític..., tot i els esforços dels governs per garantir la solidesa de les entitats financeres. Però fins quant podran donar suport els governs? qui es farà càrrec de les polítiques i accions que els governs deixaran de fer als seus administrats? qui, finalment, acabarà pagant tota aquesta disbauxa econòmica? Jo em nego a pensar que serem els ciutadans normals i corrents -els que vivim d'una nòmina-, els qui ho farem.
Bé, són algunes reflexions sobre un problema global, amb repercussions molt locals -només hem de pensar en les retallades dels pressupostos municipals pel 2009-, que acabaran per repercutir en la societat del benestar. A hores d'ara i pels propers anys, aquesta societat serà una mica menys "benestant" i tots plegats patirem sequeles de la nefasta gestió (o intel·ligent, per a alguns), d'uns "llops" de les finances, que han guanyat el que no és pot dir, i ara, quan la crisi els apunta, pleguen i marxen carregats de milions..., cap a una vida de luxe i benestar, mentre que milions de treballadors perden la seva feina. Intolerable i vergonyós!!!
Apa, tots a treballar per tal que la crisi no ens acabi per empobrir a tots de veritat. Jo seguiré estudiant i analitzan un tema apassionant..., però que fa por, perque ningú queda al marge de les consequències de la crisi... De moment, jo ja he hagut de retallar algunes despeses, perque val més ser prudent i mirar de no gastar o d'estalviar per quant la cosa es posi pitjor.
Per cert, els tertulians de les televisions són per escoltar-los. Alguns no tenen ni idea, però com que els paguen per dir coses..., doncs diuen els que els sembla i es queden tant tranquils. He sentit bajanades de l'alçada d'un campanar !!!! i el pitjor és que generen incertesa, neguit i fins i tot por. Aquesta gent no ajuden i encara donen la impressió que tots els banques són uns facinerosos. Home, potser menys parlar i més analitzar..., sobretot pels qui de veritat poden donar arguments raonables i objectivables..., que també hi ha persones d'aquestes!!
Fins a la propera.

miércoles, 17 de septiembre de 2008

Un nou curs escolar s'ha iniciat i, amb ell, torna a implantar-se la rutina diària a les famílies, però també als llocs de treball. Sembla com si tot es tornès a posar al seu lloc, amb la indiscutible seguretat que donen els horaris, el què hem de fer -tant nosaltres, com els altres, especialment els fills-, i com hem de compaginar treball, família i oci. La normalitat comporta seguretat i control.



Però amb l'inici del curs escolar, també torna l'inici del curs polític. Ah, però aquest no ens dóna, avui per avui, gaire "seguretat" en diversos temes.



Per posar un exemple, el finançament de la Generalitat, a partir del que es va acordar amb l'aprovació de l'Estatut (el de CiU i el PSOE, recordem-ho), ja fa més d'un any. Pel que escolto, llegeixo i m'informo..., el més calent està a l'aigüera. No hi ha, a hores d'ara, un acord..., tot i que cal pensar i creure que, finalment, aquest arribarà.



Però el tema no és quants diners ens "donaran" els de Madrid..., no el tema, és el de la dependència que continuarem tenint de Madrid. Mentre no canvi la forma, el contingut sempre serà el mateix: negociar una certa quantitat. I prou. No hi ha res més.



I la meva reflexió, aleshores, és ben òbvia: de què es va alegrar Artur Mas amb l'acord amb Rodríguez Zapatero? Tanta alegria i dir que gràcies a ell es va tancar un nou estatur..., però en el tema més important, el finançament, només hem canviat l'import, però no el procediment: hemde continuar negociant amb el govern espanyol. I aquesta és la meva queixa. Mentre a Euskadi, s'ho miren enriulats aquest tema, perque ells cobren els impostos i són ells qui decideixen quina quantitat aporten a l'estat, nosaltres hem d'esperar la benevolència política o l'afinitat política, per saber que ens "oferiran", perque, finalment, no hem d'oblidar que l'Estatut de Catalunya, no és més que una llei espanyola, aprovada per les Corts espanyoles i tutoritzada pel Tribunal Constitucional, que Déu vulgui que no el trobi "anti constitucional"!!!!



En fi, com deia més amunt, caldrà veure els propers mesos com es desenvolupa aquest tema, tot i que penso que al final, acabarem tots descontents, uns perque rebran menys del què esperaven i altres perque hauran de donar més del què ells voldrien. I encara caldrà veure la campanya -que no hi pot mancar-, del PP contra aquest acord, cercant més confrontació entre Espanya i Catalunya, només en recerca del vot espanyolista.



Mentre, els ciutadans veurem com serveis tant importants i bàsics, com l'educació dels nostres fills, la sanitat pública, els serveis a les persones grans, les infrastructures, etc..., presenten dèficits important, tant en persones assignades, com en elements materials, com en possibilitats de desenvolupament.



I mentre a la "pobra" Extremadura, el govern autonòmic pot pagar els llibres escolars a les famílies, jo m'he hagut de gastar més de 700 € per comprar els llibres dels meus fills. Quin cinisme que tenen alguns governants extremenys!!!



En fi, com deia algun conegut molt de missa, "que Déu hi faci més que nosaltres!!!"

viernes, 12 de septiembre de 2008

la diada nacional del 2008

Ha passat una nova diada..., sense pena ni glòria!!! Des del meu punt de vista, a Calella, la diada va ser celebrada amb poc entusiasme polític. Els discursos varen ser molt "lights", en el sentit de ser poc reivindicatius.


Sota el meu punt de vista, la valoració que en faig és la següent:


PP: no van assistir -com ja és habitual-, als actes. Almenys els de Calella no són tant cínics com els seus homòlegs a nivell de Catalunya. Com poden anar al monument de Rafael Casanovas els que voldrien veure Catalunya esmicolada culturalment i lingüística? A Calella no fan el paripé i això és d'agrair.


PSC: discurs molt moderat. En la línia del PSC de Catalunya. Ells no creuen en la independència i tampoc són nacionalistes..., però almenys no ho pretenen semblar. El discurs de l'alcalde va tenir un to -al meu gust-, massa conciliador i poc, molt poc reivindicatiu. En la linia habitual de moderació de Josep M. Juhé. No va sorprendre a ningú.


CiU: un to desmesurat (cridaner, vaig escoltar d'un veí),i un discurs amb unes exigències que no em varen semblar consequents de qui ha estat 23 anys al poder a la Generalitat i no ha fet res del que ara prediquen. La representant de Calella semblava actuar més de cara als seus fidels que no pas engranar un discurs creïble. Una llàstima, ja que penso que ens cal una CiU amb més to nacional i menys preocupada per recuperar el poder.


ERC: Un discurs excesivament moderat, sense trampera reivindicativa, sense exigir res concret i sense una defensa clara de la identitat nacional de Catalunya. L'Oscar Ojer, el president de la secció local d'ERC, no va saber trobar el llenguatge reivindacatiu que s'esperaria d'un partit independentista. Potser va pensar que era millor pecar de prudent?? La gent espera una ERC que defensi la nostra identitat i els nostres drets nacionals..., i cal fer-ho, sense por a res.


Evidentment, aquesta és la meva opinió personal. Jo sempre he cregut que la diada no és un dia per celebrar gaires coses, que es poden celebrar evidentment -el retorn a la democràcia, l'increment de benestar, la millora en els drets del nostre poble, etc...-, sinó que és una ocasió idònia per homenetjar els qui varen lliurar la seva vida per la defensa de la llibertat de Catalunya i per reivindicar el respecte a la nostra cultura i a la nostra llengua, cada dia més atacades per les ordes incontinents del PP espanyol més salvatge (políticament parlant).


No vaig gaudir amb els discursos..., tot i que l'acte va estar presidit per la correcció i el respecte a les diferents ideologies i parlaments. Com ha de ser en un estat democràtic. En aquest sentit, la diada a Calella es mereix la meva més sincera felicitació als seus organitzadors i a totes les persones que hi varen participar.
Tant de bo, l'any vinent, tots entenguin que renunciar a la radicalitat democràtica en defensa dels nostres drets nacionals i llibertat com a poble, no ens fa cap favor..., i menys encara en uns temps en que l'anticatalanisme viu els seus millors moments!!!


Fins l'any vinent..., visca Catalunya!!!