sábado, 22 de noviembre de 2008

avançar vers un món just

A vegades hi ha notícies que et deixen glaçat, tot i que tendeixo a la relativització d'aqests temes. Em refereixo al fet que els terroristes islàmics puguin tornar a atemptar. Això no pot ser!!!! Amb quina ligitimitat moral o religiosa es pensen que poden justificar el matar a persones innocents? Al Quaeda, i en tot cas els seus dirigents, utilitzen la religió com a justificant del terror. El fonamentalisme s'alimenta de la ignorància..., i els ignorants troben en els seus preceptes la seguretat que no els donen els seus maldestres governants. Però tots vivim sota l'espasa de Damocles de nous atemptas.
No cal dir que, des de la racionalitat, aquest grup terrorista ha sabut trobar una estratègia que li ha donat -li dóna de fet-, uns resultats immillorables: milions d'adictes disposats a lliurar la seva vida a canvi d'una "vida millor en el paradís", justament allò que mai tindran en aquesta vida.
Però el terror no pot donar resposta a les veritables desigualtats econòmiques i socials que pateixen milions de persones.
Les grans desigualtats només es poden vèncer amb justicia social, amb redistribució equitativa de la riques i amb justicia política. Erradicar tantes i tantes desigualtats, avui per avui, només seria possible amb un compromís a escala mundial per acabar amb la pobresa i la fam.
No es tracta de posar de manifest, una vegada més, un ideal, sinó de reflexionar sobre com som els propis païssos desarrollats els que creem els nostres propis "monstres": Bin Laden és el resultat de la nostra hipocresia i cinisme: s'ha educat a Europa i els Estats Units. Ha fet negocis amb persones importants, com la família Bush, i ha après les estratègies de la CIA per crear terror. És a dir, hem creat el monstre i, un cop n'ha après, se'ns ha escapat !!!
Avui per avui, només podem pensar en seguir lluitant per la superació dels desequilibris mundials a partir de persones amb voluntat ferma i organismes no oficials. Un trist bagatge per aconseguir reixir.
Però no podem defallir. El terror nomès es pot vèncer amb cultura, dignitat i amb redistribució de la riquesa entre tots.
Paraules boniques, però al darrera hi ha una tasca que és cosa de tots.

miércoles, 22 de octubre de 2008

pressuposts municipals

Estem en ple moment d'elaboració i aprovació dels pressupostos municipals dels municipis catalans. He procurat parlar amb regidors i alcaldes de diferents pobles, viles i ciutats. Tots coincideixen: els pressupostos del 2009 seran més austers, amb retallades, amb menys inversió..., ja que no hi haurà els mateixos ingressos que els darrers anys (ningú ho diu, però tothom ho sap: la construcció generava ingressos molt substanciosos i ara aquests han desaparegut). Això traduit a un llenguatge planer, significa:
1. Que aquests darrers anys hem tingut una bonança econòmica municipal que ha permès fer més accions de les previstes, però ara aquests recursos queden limitats als ingressos previstos i cal ajustar la despesa a aquests.
2. En cap cas, aquest ajustament, hauria de significar disminució de la despesa social (serveis socials, educació, seguretat, cultura, esports, cooperació...). Si cal fer ajustaments, caldrà fer-ho en altres partides (sobretot en aquelles que no són competència directa dels ajuntaments).
3. El fet de dependre d'uns ingressos "volàtils", indica, una vegada més, que el finançament municipal s'ha de resoldre. No pot ser que l'administració més propera als ciutadans sigui la que tingui menys recursos. L'estat s'ha "d'aprimar" en benefici dels municipis.
4. Caldrà repensar polítiques d'imatge dels municipis (despeses en comunicació, en imatge corporativa, en festes i celebracions, etc...), de tal manera que es prioritzin els serveis a les persones i la gestió dels temes municipals (seguretat, neteja, recollida d'escombraries, subministrament d'aigua, etc...).
5. Serà del tot imprescindible prioritzar les inversions: jo proposo que es realitzin les inversions necessàries i es deixin de banda les de "lluiment" que no són imprescindibles o poden esperar temps millors.
A totes aquestes reflexions, cal afegir-hi que el finançament català -que podria ajudar a suportar millor aquesta situació als municipis catalans-, no acaba d'arribar i que les perspectives que s'apunten no són optimistes. Davant d'això, cal anar pensant en què farem quant, desprès de tants mesos de negociació, el resultat del finançament no sigui l'esperat (perque no ho serà). Callarem? deixarem passar el tema i fins a la propera? farem quatre escarafalls i desprès aqui no ha passat res? serem una vegada més masells i aguantarem el menyspreu espanyol?
Tinc la impressió que estem a l'inici d'un tunel llarg, fosc i sense cap sortida a la vista.
Hem de passar d'una societat perplexa..., a una comunitat orgullosa, i sortir al carrer i lluitar per recuperar la nostra dignitat nacional. Prou humiliacions! si ens creiem que som una nació i volem ser-ho, hem de lluitar pels nostres drets. Ningú ho farà per nosaltres.

martes, 21 de octubre de 2008

He estat uns dies "desconectat" del blog, seguint els aconeteixements provocats per la crisi econòmico finançera. I la veritat és que, a hores d'ara, només puc dir que estic sorprès.
De què?
1. D'observar com hi ha hagut qui ha especulat amb els diners de forma intensiva (executius d'entitats financeres, sobretot) i que s'han enriquit de manera clamorosa. Sorprès perque ningú els ha dit res, ni els ha acusat de res. Han perdut la feina..., amb imdemnitzacions multimilionàries !!!!
2. Com teníem una econòmia basada en un sector econòmic volatil: la construcció. Ha aguantat fins que les entitats financeres han tallat els crèdits a les famílies per poder seguir gastant. Sorprès perque aquesta bombolla estava "cantada" i cap govern ha fet res per prevenir les seves consequències.
3. De comprovar com el president americà ha estat el pitjor president dels EEUU, per la seva nefasta política econòmica. L'ultraliberalisme -en què el mercat es regula ell sol-, ha estat una de les causes del desgavell econòmic i financer del seu país. Deixar en mans privades la definició de les polítiques econòmiques provoca el que he presentat en el punt nº 1. Ara aquest president plega, marxa..., i deixa l'economia del seu país en un caos difícil de resoldre. Algú li passarà comptes?
4. D'observar de quina manera, la crisi (si, crisi), castiga als més febles, és a dir, a milions de famílies treballadores, el pecat de les quals ha estat confiar en un sistema bancari que els "regalava" duros a quatre peles, per poder afrontar despeses que estaven per sobre de les seves possiblitats reals..., sense poder tenir la certesa d'afrontar-les en situació de crisi. Ara es veuen les consequències.
5. De comprovar com ningú -menys encara els "experts"-, saben què passarà i com acabarà aquesta crisi d'abast mundial. Hi ha massa coses sense lligar. De moment saben que la crisi encara no ha arribat al seu punt més crític..., tot i els esforços dels governs per garantir la solidesa de les entitats financeres. Però fins quant podran donar suport els governs? qui es farà càrrec de les polítiques i accions que els governs deixaran de fer als seus administrats? qui, finalment, acabarà pagant tota aquesta disbauxa econòmica? Jo em nego a pensar que serem els ciutadans normals i corrents -els que vivim d'una nòmina-, els qui ho farem.
Bé, són algunes reflexions sobre un problema global, amb repercussions molt locals -només hem de pensar en les retallades dels pressupostos municipals pel 2009-, que acabaran per repercutir en la societat del benestar. A hores d'ara i pels propers anys, aquesta societat serà una mica menys "benestant" i tots plegats patirem sequeles de la nefasta gestió (o intel·ligent, per a alguns), d'uns "llops" de les finances, que han guanyat el que no és pot dir, i ara, quan la crisi els apunta, pleguen i marxen carregats de milions..., cap a una vida de luxe i benestar, mentre que milions de treballadors perden la seva feina. Intolerable i vergonyós!!!
Apa, tots a treballar per tal que la crisi no ens acabi per empobrir a tots de veritat. Jo seguiré estudiant i analitzan un tema apassionant..., però que fa por, perque ningú queda al marge de les consequències de la crisi... De moment, jo ja he hagut de retallar algunes despeses, perque val més ser prudent i mirar de no gastar o d'estalviar per quant la cosa es posi pitjor.
Per cert, els tertulians de les televisions són per escoltar-los. Alguns no tenen ni idea, però com que els paguen per dir coses..., doncs diuen els que els sembla i es queden tant tranquils. He sentit bajanades de l'alçada d'un campanar !!!! i el pitjor és que generen incertesa, neguit i fins i tot por. Aquesta gent no ajuden i encara donen la impressió que tots els banques són uns facinerosos. Home, potser menys parlar i més analitzar..., sobretot pels qui de veritat poden donar arguments raonables i objectivables..., que també hi ha persones d'aquestes!!
Fins a la propera.

miércoles, 17 de septiembre de 2008

Un nou curs escolar s'ha iniciat i, amb ell, torna a implantar-se la rutina diària a les famílies, però també als llocs de treball. Sembla com si tot es tornès a posar al seu lloc, amb la indiscutible seguretat que donen els horaris, el què hem de fer -tant nosaltres, com els altres, especialment els fills-, i com hem de compaginar treball, família i oci. La normalitat comporta seguretat i control.



Però amb l'inici del curs escolar, també torna l'inici del curs polític. Ah, però aquest no ens dóna, avui per avui, gaire "seguretat" en diversos temes.



Per posar un exemple, el finançament de la Generalitat, a partir del que es va acordar amb l'aprovació de l'Estatut (el de CiU i el PSOE, recordem-ho), ja fa més d'un any. Pel que escolto, llegeixo i m'informo..., el més calent està a l'aigüera. No hi ha, a hores d'ara, un acord..., tot i que cal pensar i creure que, finalment, aquest arribarà.



Però el tema no és quants diners ens "donaran" els de Madrid..., no el tema, és el de la dependència que continuarem tenint de Madrid. Mentre no canvi la forma, el contingut sempre serà el mateix: negociar una certa quantitat. I prou. No hi ha res més.



I la meva reflexió, aleshores, és ben òbvia: de què es va alegrar Artur Mas amb l'acord amb Rodríguez Zapatero? Tanta alegria i dir que gràcies a ell es va tancar un nou estatur..., però en el tema més important, el finançament, només hem canviat l'import, però no el procediment: hemde continuar negociant amb el govern espanyol. I aquesta és la meva queixa. Mentre a Euskadi, s'ho miren enriulats aquest tema, perque ells cobren els impostos i són ells qui decideixen quina quantitat aporten a l'estat, nosaltres hem d'esperar la benevolència política o l'afinitat política, per saber que ens "oferiran", perque, finalment, no hem d'oblidar que l'Estatut de Catalunya, no és més que una llei espanyola, aprovada per les Corts espanyoles i tutoritzada pel Tribunal Constitucional, que Déu vulgui que no el trobi "anti constitucional"!!!!



En fi, com deia més amunt, caldrà veure els propers mesos com es desenvolupa aquest tema, tot i que penso que al final, acabarem tots descontents, uns perque rebran menys del què esperaven i altres perque hauran de donar més del què ells voldrien. I encara caldrà veure la campanya -que no hi pot mancar-, del PP contra aquest acord, cercant més confrontació entre Espanya i Catalunya, només en recerca del vot espanyolista.



Mentre, els ciutadans veurem com serveis tant importants i bàsics, com l'educació dels nostres fills, la sanitat pública, els serveis a les persones grans, les infrastructures, etc..., presenten dèficits important, tant en persones assignades, com en elements materials, com en possibilitats de desenvolupament.



I mentre a la "pobra" Extremadura, el govern autonòmic pot pagar els llibres escolars a les famílies, jo m'he hagut de gastar més de 700 € per comprar els llibres dels meus fills. Quin cinisme que tenen alguns governants extremenys!!!



En fi, com deia algun conegut molt de missa, "que Déu hi faci més que nosaltres!!!"

viernes, 12 de septiembre de 2008

la diada nacional del 2008

Ha passat una nova diada..., sense pena ni glòria!!! Des del meu punt de vista, a Calella, la diada va ser celebrada amb poc entusiasme polític. Els discursos varen ser molt "lights", en el sentit de ser poc reivindicatius.


Sota el meu punt de vista, la valoració que en faig és la següent:


PP: no van assistir -com ja és habitual-, als actes. Almenys els de Calella no són tant cínics com els seus homòlegs a nivell de Catalunya. Com poden anar al monument de Rafael Casanovas els que voldrien veure Catalunya esmicolada culturalment i lingüística? A Calella no fan el paripé i això és d'agrair.


PSC: discurs molt moderat. En la línia del PSC de Catalunya. Ells no creuen en la independència i tampoc són nacionalistes..., però almenys no ho pretenen semblar. El discurs de l'alcalde va tenir un to -al meu gust-, massa conciliador i poc, molt poc reivindicatiu. En la linia habitual de moderació de Josep M. Juhé. No va sorprendre a ningú.


CiU: un to desmesurat (cridaner, vaig escoltar d'un veí),i un discurs amb unes exigències que no em varen semblar consequents de qui ha estat 23 anys al poder a la Generalitat i no ha fet res del que ara prediquen. La representant de Calella semblava actuar més de cara als seus fidels que no pas engranar un discurs creïble. Una llàstima, ja que penso que ens cal una CiU amb més to nacional i menys preocupada per recuperar el poder.


ERC: Un discurs excesivament moderat, sense trampera reivindicativa, sense exigir res concret i sense una defensa clara de la identitat nacional de Catalunya. L'Oscar Ojer, el president de la secció local d'ERC, no va saber trobar el llenguatge reivindacatiu que s'esperaria d'un partit independentista. Potser va pensar que era millor pecar de prudent?? La gent espera una ERC que defensi la nostra identitat i els nostres drets nacionals..., i cal fer-ho, sense por a res.


Evidentment, aquesta és la meva opinió personal. Jo sempre he cregut que la diada no és un dia per celebrar gaires coses, que es poden celebrar evidentment -el retorn a la democràcia, l'increment de benestar, la millora en els drets del nostre poble, etc...-, sinó que és una ocasió idònia per homenetjar els qui varen lliurar la seva vida per la defensa de la llibertat de Catalunya i per reivindicar el respecte a la nostra cultura i a la nostra llengua, cada dia més atacades per les ordes incontinents del PP espanyol més salvatge (políticament parlant).


No vaig gaudir amb els discursos..., tot i que l'acte va estar presidit per la correcció i el respecte a les diferents ideologies i parlaments. Com ha de ser en un estat democràtic. En aquest sentit, la diada a Calella es mereix la meva més sincera felicitació als seus organitzadors i a totes les persones que hi varen participar.
Tant de bo, l'any vinent, tots entenguin que renunciar a la radicalitat democràtica en defensa dels nostres drets nacionals i llibertat com a poble, no ens fa cap favor..., i menys encara en uns temps en que l'anticatalanisme viu els seus millors moments!!!


Fins l'any vinent..., visca Catalunya!!!

viernes, 5 de septiembre de 2008

el turisme d'identitat..., un repte de present i futur

Recentment, he tingut la oportunitat de poder explicar a un públic format per regidors de turisme i de promoció econòmica, què és el turisme "d'identitat", amb la idea de iniciar processos de creació de productes amb base identitària. El cert és que hi havia gent a favor i altres que es mostraven més escèptics, ja que no veien que aquest producte pogués resultar prou atractiu per fer incrementar el nombre de visitants-turistes al municipi.
Per tant, bona part de la meva intervenció va anar destinada a explicar perquè creia -crec- que aquest turisme té bona sortida.
En aquest escrit, reproduiré els principals arguments, com a mètode de reflexió per si alguna persona hi pot veure algun element més o hi pot trobar alguna idea que li serveixi.
1. El turisme amb base identitària, neix de la mateixa història del territori o del municipi.
2. És un producte amb forta càrrega emocional, que permet la implicació del col·lectiu.
3. És un producte singular, donat que parteix d'un recurs que només es dóna en aquell lloc.
4. Permet generar productes de qualitat, que comporta un perfil de visitant-turista interessant en aquest tipus de producte.
5. És un producte que pot derivar en diverses activitats i accions: culturals, esportives, d'oci, etc...,
6. Permet un turisme sostenible sobre el territori (tot i que hi ha productes amb base identitària que són tant multitudinaris que posen en dubte aquest principi. Exemple: la Patum de Berga).
7. Implicació del mateix visitant envers el producte, que pot generar fidelització.
8. Imatge de destinació "singular" i diferènciada d'altres, tot i que pugui compartir determinats elements (com per exemple, una platja ), amb altres destinacions.
9. Comercialització d'un producte únic.
10. Generar valor afegit a la destinació turística.
Deu arguments, criteris o aportacions per la generació de productes de turisme amb base identitària. Tots ells es poden matitzar, criticar o generar simpàties i, fins i tot, adhesions. El que resulta important, és pensar que es pot generar nous productes a partir del nostre llegat històric, a partir de les nostres costums, a partir del nostre patrimoni o a partir de llegats de personatges singulars, d'alt valor històric. No cal inventar. El que es necessita és conèixer qui som, quina és la nostra història, com és el nostre territori..., i a partir d'aquí treballar-ho per convertir un recurs turístic en un producte turístic. I posteriorment, trobar la comercialització adequada per donar-lo a conèixer i fer-lo atractiu als ulls dels potencials visitants.
A més a més, aquest tipus de turisme pot esdevenir principal -només hi ha aquest tipus de turisme-, o complementari a altres tipologies que es poden considerar principals.
A la pregunta que algú es pot fer, de si és vàlid per una destinació madura (com és el cas de Calella, Lloret o Salou), la meva resposta és afirmativa. Evidentment. El turisme d'identitat pot complementar una destinació de "sol i platja", igual com una destinació de turisme de muntanya. El que compte és saber trobar el fet identitari -que serà el recurs- i convertir-lo en producte.
Certament, aquest procès demana recursos econòmics al principi, però amb una visió de futur i considerant aquestes despeses com a "inversió", aquesta es pot recuperar en els anys següents.
En fi, una proposta que defenso amb intensitat i amb passió, si cal, ja que penso que hem d'innovar en el sector turístic. I fer-ho a partir d'elements que aporten identitat i singularitat, tenen un potencial molt interessant.
Ara cal que els actors turístics ho vegin d'aquesta manera!

martes, 2 de septiembre de 2008

una ferida oberta..., què es pot tancar?

Avui he pogut constatar com hi ha temes que són sensibles..., fins el punt d'esdevenir temes d'estat. La notícia és el fet que el jutge Garzón, ha demanat llistats a l'església i a altres entitats, de desapareguts durant i desprès de la guerra civil. Es tracta de la judialització del tema de la memòria històrica. Estem a l'inici i ja veurem com es desenvolupa tot plegat i quines conseqüències té. En bona part, dependrà dels mitjans de comunicació, com no i, d'una altra, de les pressions que faran aquells que no hi estan d'acord en que es remogui aquest tema, especialment els ultradretans i els post-franquistes, que n'hi ha (molts, masses).
Sigui com sigui, però, és un pas més cap a llum d'un dels temes no resolts de la història espanyola. Al final de la guerra civil, i durant tots els anys que va durar la dictadura de Franco -especialment els anys 40-, moltes persones del "bando" republicà varen ser depurats, és a dir, assassinats, deportats, empresonats, humiliats..., i altres adjectius que no m'atreveixo a dir. Va ser un autèntic genocidi humà!!
El tema doncs, pren una volada que pot aportar més llum a un tema no tancat. La meva reflexió va en la direcció de pensar que si tot plegat no serveix per dir, de manera clara i transparent, qui en varen ser els culpables i de demanar responsabilitats civils i penals..., mai es podrà tancar del tot. Jo personalment, no puc acceptar la "teoria del perdó" o el de "passar pàgina"..., perque per als morts no hi ha perdó i el llibre continua, amb aquest capítol, obert. Es mereixen justícia!
No pot ser de rebut -mai-, deixar impunes als assassins. No ho pot ser per record de les víctimes, per totes les persones que varen patir la derrota, per totes les famílies destrosades per una revenja cruel i inhumana, per un genocidi encobert sota ideals de llibertat. De quina llibertat parlaven els "vencedors"? de la dels guanyadors assadegats d'odi i amb la voluntat de humiliar i fer desaparèixer els vençuts? No, allò no es pot acceptar sota la tutela de la llibertat. La "España grande y libre" es va construir sobre milers de cadàvers de persones que no varen poder defensar-se ni res de semblant. Una "España" que es va construir sobre les llibertats anorreades de famílies..., el pecat de las quals va ser defensar la legalitat democràtica que era i representava el govern republicà.
I a Catalunya, aquesta sed de venjança encara va ser més cruel..., pel fet de ser catalans!
Si aquest nou pas serveix per aportar llum i justícia, benvigut sigui..., però sempre i quant serveixi per senyalar els culpables -els de llavors i els que encara avui justifiquen aquelles atroçitats-, i per tal de tancar un episodi de la història que tant de bo mai s'haguès produit.
Els morts i les víctimes de l'horror franquista es mereixen recuperar la dignitat que mai haurien d'haver perdut.
Sempre he pensat -i defensat- que qui perd els orígens per la llibertat, però sobretot que qui nega la història o la canvia, nega el futur. I jo vull un futur per als meus fills i per a totes les persones que varen patir un passat d'horror.
La memòria històrica no és una forma de revenja, sinó acte de justícia..., a qui tenen dret totes les generacions d'espanyols, de gallecs, de bascos, de catalans..., els del passat, els del present i els del futur.
Tant de bo, algun dia poguem tancar el capítol d'aquesta part de la nostra història!

lunes, 1 de septiembre de 2008

El cel pot esperar...!!

Ara sembla que tots els avions han de caure..., sobretot arran del lamentable accident de Barajas de fa uns dies. Que si un avió ha hagut de fer un aterratge perque ha descobert que el tren d'aterratge fallava, que si un altre ha hagut de recular perque han trobat una petita fallada en un cargol..., i així altres incidències. Ara sembla que l'avió és el transport més perillós que tenim, més que els cotxes, les motos, els barcos, etc...
I no és així. He estat investigant una mica, i resulta que cada dia -a tot el món-, hi ha entre 1.000 i 1.500 avions volant. Si això ho multipliquem per 250 persones de promig -segons la font investigada-, cada dia volen un mínim de 250.000 persones. I això cada dia!! Per tant, amb aquestes xifres, sembla que el número d'accidents i de morts és més aviat baix. Es clar que pels familiars que han perdut una persona o més de la seva família, aquestes estadístiques no els semblaran gens agradables. A qui li toca..., tot li sembla negatiu.
Una altra cosa, és saber si es podia haver evitat. La investigació que s'està fent, donarà una versió i ja es veurà què passa. En tot cas, quan hi ha un accident -que ningú vol que passi i entre aquests els pilots-, sempre es deu a diverses circumstàncies que, al final, sumades, donen lloc a l'accident. Si es poden evitar, s'han de possar en marxa tots els mecanismes per tal d'evitar-los. No pot ser d'una altra manera.
Amb tot, aquests dies he pogut veure unes xifres a diferents panells a les nostres carreteres: el nombre de morts i de ferits greus per accidents d'automòbil. Hi ha prop de 300 morts i prop de 900 persones ferides. Unes xifres que espanten. I cada any es repeteixen. Tot i que diuen que el nombre ha baixat, però cada any més de 400 persones perden la vida en accidents de cotxe/moto/bicicleta. Això si que són morts que couen i fant mal!!! què fan les autoritats per evitar-les? quines polítiques de prevenció d'accidents es fan a les escoles i a les autoescoles? com es controlen els punts negres viaris? n'hi ha prou en limitar la velocitat en determinats llocs? és suficient el mètode del radar amagat? el sistema del carnet per punts, funciona?
Són preguntes per les que no tinc resposta, però per a les famílies de les persones que han perdut la vida, són respostes fonalmentals.
Ja veieu, comparat amb la carretera, els avions són segurs, malgrat els accidents que passen..., el que succeeix és que un accident d'avió és més espectacular i perden la vida un nombre de persones superior. Amb tot, els responsables de l'administració i els responsables de les companyies aèries tenen la obligació de garantir la màxima seguretat i que no "caigui" un avió perque un cargol estava mal collat, o perque un sensor no va avisar d'una anomalia que era fàcil de resoldre a terra..., com a ciutadans tenim dret a exigir la màxima seguretat..., tant al cel com a la terra.
Ja se sap que, al final, a tots ens agradaria que fos veritat allò de que..., el cel pot esperar !!!!

miércoles, 27 de agosto de 2008

Promoció turística..., o el fracàs anunciat.

Aquest estiu, diuen els entesos, el turisme català s'ha incrementat lleugerament en relació al 2007, tot i el descens de la presència de turistes espanyols que s'ha compensat pels turistes d'altres països. Segurament deu ser veritat, però la constatació a Calella, per part de comerciants, hotelers, restauradors i altres serveis, no indica això. Més aviat caldria parlar d'estancament.
La meva reflexió arranca en la necessitat de trobar respostes a l'actual situació: què podem fer per tal que vinguin més turístes a Calella? Evidentment la resposta és incrementar la promoció de la ciutat i els seus atractius, crear nous productes, millorar les infraestructures d'allotjament i les de la ciutat -més seguretat, més neteja..., entre altres-, tot oferint una imatge sempre renovada de la destinació. Però, es clar, això val diners. I molts diners. I qui els ha de posar aquests diners? doncs els mateixos que es beneficien de l'activitat turística: el sector turístic, això és, els hotelers, els restauradors, els comerciants..., i tots aquells que en treuen benefici econòmic. També l'ajuntament, com a administració que ha de vetllar per tal que l'economia local funcioni. Però això no es pot fer a costa de perjudicar altres serveis que ha de prestar el consistori. No pot ser que els recursos destinats a cultura es rebaixin, o els destinats a esports, serveis socials, educació o del propi funcionament intern de l'ajuntament.
Qui ha de jugar fort, molt més fort, és el sector turístic. Això ha de ser així, perque són ells els beneficiats directament. Han d'entendre que aquests diners són una "inversió de futur" i que, per tant, a mig termini els recuperaran i en guanyaran molts més.
Una destinació turística que no inverteix en promoció, en creació de nous recursos i oferir una imatge potent..., està comdemnada al fracàs. Tardarà més o menys, però acabarà fracassan.
Per assolir això, cal empresaris amb ambició, amb compromís empresarial i amb voluntat de portar la inciativa en aquest tema..., però sense demanar que sigui l'ajuntament qui ho pagui tot. Això no ho entendria el ciutadà que reclama millors serveis socials, més suport a l'educació infantil -llar d'infants-, més suport a la cultura local, als esports -amb millores a les instal·lacions esportives-, etc...
Personalment, crec que Calella, com a destinació turística, haurà de fer un esforç econòmic important en els propers tres o quatre anys si no vol perdre quota de mercat. I això costarà diners. M'atreveixo a dir que amb menys de 200.000 € anuals, poca cosa es podrà fer. Per tant, tothom que tingui alguna responsabilitat cal que s'hi posi a treballar des d'ara mateix.
Hi ha en joc el futur immediat del turisme calellenc..., però també el benestar de moltes famílies. I amb això cal ser prudents i, alhora, ambiciosos.
A veure què passa en els pressupostos del 2009 i en les aportacions privades d'aquest mateix any!

lunes, 25 de agosto de 2008

He tornat !

Desprès d'una etapa de silenci, degut a problemes amb l'anterior bloc..., he tornat. Ho faig perque hi ha hagut persones que m'ho han demanat i altres perque em diuen que val la pena que publiqui el què penso, com a persona que ha estat durant 12 anys a l'ajuntament i 8 d'ells com a alcalde.
Finalment, m'he decidit i tornaré a escriure. Ho faré com sempre, dient el què penso i procurant respectar tothom..., però sense amagar el que és el meu pensament sobre els diversos temes.
També torno a escriure com a eina de diàleg entre persones i perque la difusió de les idees comporta la llibertat d'expressió de les persones.
En fi, esperò que amb aquesta nova etapa, puguem compartir moltes coses!
Salutacions a tots i totes.